Volia fer el meu article; una mica fora de temps ja que l'estiu, entre unes coses i altres és bastant intens i em falten hores per tots los cantons. Ja tenia el meu "borrador" i una de les meves estimades filles em porta el diari L'Ebre del 31 de Juliol amb aquest meravellos article de la que ja és la meva amiga Montse Castellà. Mel miro tot content i el comparo amb el meu "article-petardo" i decideixo copiar-vos textualment lo que ha posat la Montse :
Una seixantena de persones d'arreu de l'Estat espanyol naveguen de Flix al mar en piragua durant set dies en un recorregut que ha estat batejat com a ruta de la fluviofelicitat. La iniciativa vol reivindicar la salut dels rius vius a la vegada que es converteix en un procés vital per als participants.
Manuel és un taxista de Madrid que fa cosa d'un més va sentir per Ràdio Nacional d'Espanya una entrevista que li feien al catedràtic d'hidrogeologia Javier Martínez Gil. Hidrogil (tal com el coneixen efec
tuosament els amics) parlava de la ruta de la fluviofelicitat, de fer amb piragua el tram de l'Ebre català. L'endemà, Manuel trucava Javier per apuntar-s'hi (encara que és un misteri com va aconseguir el seu número). El mateix li va passar a Susanna, de Mallorca, que no s'ho va pensar dos cops i va agafar l'avió. Altres ja coneixien la iniciativa d'edicions anteriors (aquest ha segut el sèptim any). Els correus electronis i el boca-orella han fet la resta. El País Basc, Saragossa, Barcelona, Conca, Oviedo, Malaga, Osca, Galicia, Tortosa, Burgos, el Regne Unit o Colombia són els altres indrets d'origen dels navegants "gent intrinsecament bona", explica M. Gil una bondat que es transmet amb cada cop de pala contra l'aigua. Palades reivindicatives que demanen rius plens de vida, vides plenes de pau. I que és que amb activitats com aquesta "també es vol contribuir a crear espais de calor humà per resoldre l'equació de la vida de cadascú".
tuosament els amics) parlava de la ruta de la fluviofelicitat, de fer amb piragua el tram de l'Ebre català. L'endemà, Manuel trucava Javier per apuntar-s'hi (encara que és un misteri com va aconseguir el seu número). El mateix li va passar a Susanna, de Mallorca, que no s'ho va pensar dos cops i va agafar l'avió. Altres ja coneixien la iniciativa d'edicions anteriors (aquest ha segut el sèptim any). Els correus electronis i el boca-orella han fet la resta. El País Basc, Saragossa, Barcelona, Conca, Oviedo, Malaga, Osca, Galicia, Tortosa, Burgos, el Regne Unit o Colombia són els altres indrets d'origen dels navegants "gent intrinsecament bona", explica M. Gil una bondat que es transmet amb cada cop de pala contra l'aigua. Palades reivindicatives que demanen rius plens de vida, vides plenes de pau. I que és que amb activitats com aquesta "també es vol contribuir a crear espais de calor humà per resoldre l'equació de la vida de cadascú".MAI NO SERÀS MÉS JOVE QUE AVUI Una seixantena de persones d’entre 7 i 67 anys
conviuen (uns més dies, els altres menys) amb lo riu (com els agrada dir als remers que descobreixen el dialecte tortosí), la guitarra, les nits de conversa inacabable al cafè del riu de Xerta, l’espectacular piraguada nocturna des del castell templari de Miravet fins a Benifallet o l’emotiva arribada a la mar per la golade Migjorn. I com a record, cada participants’en dú penjada del coll una pedra del riu, enganxada artesanalment amb filferro i cordó gràcies a Eloi i Lluís, de l’empresa 
Beniemocions, l’altra alma mater (juntamentamb Gil) d’aquesta ruta. I amb el record de l’Ebre encara tendre (“no hi ha riu comparable a aquest en tota la Península”), el seu cap ja cavil·la una nova trobada pel 2010: anar de Còrdova a Sevilla remant pel Guadalquivir,“el carrer major d’Andalusia”. I és que cal viure la vida perquè,com deia un dels crits de guerra dels piragüistes, mai no seràs més jove que avui.
conviuen (uns més dies, els altres menys) amb lo riu (com els agrada dir als remers que descobreixen el dialecte tortosí), la guitarra, les nits de conversa inacabable al cafè del riu de Xerta, l’espectacular piraguada nocturna des del castell templari de Miravet fins a Benifallet o l’emotiva arribada a la mar per la golade Migjorn. I com a record, cada participants’en dú penjada del coll una pedra del riu, enganxada artesanalment amb filferro i cordó gràcies a Eloi i Lluís, de l’empresa 
Beniemocions, l’altra alma mater (juntamentamb Gil) d’aquesta ruta. I amb el record de l’Ebre encara tendre (“no hi ha riu comparable a aquest en tota la Península”), el seu cap ja cavil·la una nova trobada pel 2010: anar de Còrdova a Sevilla remant pel Guadalquivir,“el carrer major d’Andalusia”. I és que cal viure la vida perquè,com deia un dels crits de guerra dels piragüistes, mai no seràs més jove que avui.Què és la fluviofelicitat?
“Va arribar un moment en què em vaig adonar que per entendre un riu has de saltar la dimensió científica”. Aquest moment va ser fa set anys, quan J. M. Gil estava al Canadà per faena. Es va apuntar a una ruta pel riu durant tres setmanes. “Tota la vida havia vist els rius des del punt de vista numèric, hectòmetres cúbics, metres cúbics...i vaig descobrir la dimensió hídrica més emotiva”. Es va comprar una piragua i des de llavors no ha parat de donar a conèixer els rius des de dins, des del vessant més metafísic: “una imatge val més que mil paraules i una vivència val més que mil imatges. La vinculacióemocional de la persona amb l’aigua és inherent a l’ésser humà”, afirma. I a l’Ebre català es plasma en un recorregut de 135 km per etapes(de Flix a la mar) durant una setmana (també es pot fer només una part) i amb Xerta com a camp base. El prefix fluvio, però, serveix per fer altra mena de trobades al Moncayo o Biscarrués. I no cal que siga sobre una piragua. N’hi ha prou amb sentir la natura i abraçar els nous amics. Tota una filosofia de vida que vol reespiritualitzar la societat.
“Parlar de cabal ecològic és una perversió del llenguat
ge”
ge”ENTREVISTA Javier Martínez Gil
catedràtic d’hidrogeologia de la Universitat de Saragossa.
XERTA M. C.
L’expressió nova cultura de l’aigua és seua. Amb això està gairebé tot dit. Incansablement vital, és un científic amb ànima: les seues abraçades són agraïdament eternes.
Pregunta: S’està debatent el Pla de conca.
Resposta: Això de debatre és un dir. Sota el paraigües d’una malentesa participació només s’ha parlat amb el que s’anomena usuaris (regants, entitats ecologistes, hidroelèctriques, etc).I al final les decisions les prenen minories organitzades, però... i la gran majoria,què? La participació és una altra cosa. S’hauria de parlar també amb humanistes, i no s’ha consultat, per exemple, la Fundació Nova Cultura del’Aigua (FNCA). No sóc optimista amb com s’estan fent les coses.
P: També es parla molt del cabal ecològic. Hi ha tantes xifres...
R: Parlar de cabal ecològic és una perversió del llenguatge. Quan estipulesun mínim és perquè hi ha un punta partir del qual dius que es pot transvasar.I qui el marca? Veritat que noparlem d’una respiració ecològica? Noet diuen fins quan pots respirar, no esmesura. Això és el mateix. El riu té unafunció: simplement ser un riu.
P: Quines altres perversions lingüístiques ha adquirit la societat?
R: Dir que l’aigua està mal repartida, que hi ha sobrants, la mal entesa solidaritat, que l’aigua del riu es tira al mar... A l’escola s’educa els xiquets i jóvens amb un sentiment mercantilista de l’aigua. Que la natura s’equivoca...l’aigua no és escassa, és la que és. Simplement n’hem de fer un bon ús.
P: I què hi diu la directiva marc?
R: Que s’han de recuperar els ecosistemes degradats per la contaminació i la disminució de cabals. Però els governs, en lloc de plantejar-ho com una possibilitat per millorar, ho estan plantejant com un: aprofiteu l’ocasió que això s’acaba! I vinga regadius insostenibles. Navegar per l’Ebre és també fer pedagogia.
